Les Bases de Manresa: fonaments i mite del catalanisme

La Unió Catalanista es va constituir el 1891 com una federació que aglutinava les diverses entitats catalanistes que mantenien una actuació independent a finals del segle XIX. La seva primera assemblea es va convocar els dies 25, 26 i 27 de març de 1892 a Manresa amb l’objectiu d’elaborar unes “Bases per a la Constitució Regional Catalana”.

Enguany en celebrem el 125è aniversari en un moment clau en la història del país: en aquest segle i quart hem passat de proclamar unes bases per fer una constitució regional a estar discutint si fem una constitució per a una república…

La gran diferència és que avui no cal que es trobin un centenar de prohoms per imaginar unes estructures d’autogovern sinó que tenim un parlament representatiu i un mandat democràtic per donar veu i vot a la ciutadania per saber sobre quines bases construïm el nostre futur.

S’ha considerat tradicionalment que les Bases de Manresa són l’inici del catalanisme polític. Amb rigor, aquesta afirmació caldria matisa-la, però no es pot negar que l’Assemblea de Manresa és una efemèride clau en el procés fundacional del nacionalisme català. En tot cas, si no van ser un inici sí que van ser la conseqüència política d’un procés d’emancipació econòmica, social, cultural –de renaixença nacional– que ressorgia al llarg el s.XIX després de l’ensulsiada del 1714. Amb el romanticisme i, sobretot, amb el moviment de la Renaixença comença a brotar una nova primavera nacional (els Jocs Florals, Rubió i Ors, Verdaguer, l’excursionisme, la premsa, els Cors de Clavé…).

Aquest catalanisme cultural començarà a prendre forma política amb el desenvolupament de les idees federalistes, vinculades al republicanisme espanyol i tímidament catalanistes de Pi i Margall i, sobretot, ja clarament amb una visió més particularista allunyada del federalisme subordinat a Espanya, amb la figura de Valentí Almirall, el que podríem anomenar amb causa “pare del catalanisme”. Almirall, amb el seu llibre Lo Catalanisme (1886), va ser l’impulsor de la renaixença política amb l’intent de sintetitzar ideològicament les bases catalanistes.

La Jove Catalunya (1870), plataforma literària i catalanista amb personatges del relleu de Guimerà, és el primer exponent clarament catalanista, però serà amb el Primer Congrés Catalanista (1880) on Almirall prova d’unir els corrents del federalisme republicà i el més cultural de la revista la Renaixença. El catalanisme polític, la normalització de la llengua i la defensa del dret, són les “bases” d’aquest congrés que es troben en la creació del Centre Català, l’entitat que representarà el catalanisme polític i que impulsarà l’elaboració del Memorial de Greuges (1885). Uns anys abans (1881), Almirall ja havia impulsat el Primer Congrés de Jurisconsults Catalans, per la defensa del dret català.

D’altra banda, el catalanisme conservador representava també diverses sensibilitats: des del regionalisme més dretà de Mañé i Flaquer o el més tradicionalista de Torras i Bages, fins a la visió més “moderna” i pragmàtica de Prat de la Riba.

Però Almirall es va anar allunyant cada cop més de la centralitat, segurament perquè “era massa catalanista per als republicans i massa republicà per als catalanistes”, com va dir Rovira i Virgili. En aquest context, els escindits del Centre Català d’Almirall (Guimerà, Domènech i Montaner…) i els joves de la seva filial, el Centre Escolar Catalanista (amb Prat de la Riba, Verdaguer i Callís, Puig i Cadafalch, Duran i Ventosa…), funden la Lliga de Catalunya, que va impulsar el “Missatge a la Reina Regent” (1888).

La mateixa Lliga crea la Unió Catalanista el 1891 agrupant els sectors més “polítics” i els més “culturals”. Aquest és l’origen de la celebració de la primera assemblea de la Unió Catalanista a Manresa el 1892. Les següents assemblees (Reus, Balaguer, Olot, Girona, Terrassa, Barcelona) consoliden l’organització catalanista però, a partir del 1899, els seus representants més polititzats se’n van separant fins que el 1901 creen la Lliga Regionalista, el primer partit pròpiament catalanista, hegemònic fins a l’adveniment de la Segona República.
Tornant al començament, potser les Bases no són exactament l’inici del catalanisme polític, però van significar una inflexió en l’estat d’opinió i de compromís de les elits burgeses del país per construir una estructura nacional.

Queda clar que el catalanisme va ser un moviment no només burgès sinó també de base popular, però, a Manresa, el fet clau va ser que els sectors dirigents i intel·lectuals van apostar per trencar esquemes. El text del document de les Bases de Manresa va ser aprovat per unanimitat per l’Assemblea que va ressaltar-ne la transcendència, tot i que en un primer moment no van tenir massa ressò.
Posteriorment, la influència de les Bases va estendre’s com un anatema entre les decadents i agonitzants estructures imperials espanyoles (a punt de perdre les darreres colònies!) que les titllaven de separatistes alhora que esdevenien un element icònic del catalanisme polític (fins i tot Macià va lluir la bandera de la Unió Catalanista pels carrers de Manresa en l’homenatge a les Bases i al balcó de la Generalitat per Sant Jordi del 1931!).

Les Bases també van representar una intervenció decisiva en el procés de debat que basculava entre la preeminència d’un discurs més o menys conservador i un de més o menys federal o republicà, però que no s’acabaven de concretar en cap programa articulat per a estructurar el catalanisme polític. Aquest és el mèrit de la Unió Catalanista: enumerar 17 bases!

Les Bases també van fer de ròtula entre dualitats: entre el modernisme i el noucentisme, entre la doctrina i la praxis, entre el camp i la ciutat, entre el carlisme i el liberalisme, entre les velles patums jocsfloralesques i les joves promeses d’intel·lectuals,…

L’Assemblea de Manresa va ser la síntesi que Almirall no va reexir a consolidar. I enmig de tots, Prat de la Riba, el jove secretari de l’assemblea i de la Unió, representa l’essència de les Bases perquè hi participa des dels orígens però les transforma des de la visió pragmatica i avançada del nou segle, superant el passat decimonònic i romàntic dels pares de la Renaixença.
La concreció de la visió noucentista, moderna, cívica i més popular de Prat i els altres joves catalanistes sorgits de les Bases culminarà en l’obra de La Mancomunitat.

En tot cas, les Bases seran per sempre més un mite fundacional del catalanisme, com tots els mites nacionals que serveixen per construir imaginaris col·lectius. Avui, cent vint-i-cinc anys després, en un moment també de procés fundacional al nostre país, l’esperit de les Bases de Manresa continua més vigent que mai.