La sanitat
Com ja s’ha exposat en l’apartat de demografia, a causa de les deficiències sanitàries en certs sectors de la ciutat, la Manresa de finals del vuitcents patia una mortalitat infantil molt elevada. Però aquestes deficiències no només afectaven la canalla, sinó que en aquell temps, eren freqüents epidèmies de diverses malalties infeccioses com ara còlera, verola o tifus. Tanmateix, cal dir que les males condicions higièniques i les deficiències sanitàries eren mals comuns a totes les ciutats industrials catalanes coetànies com a conseqüència de l’elevada densitat de població i a la deficiència en serveis bàsics com ara aigua potable i clavegueram.
El 15 d’agost de 1885 es va iniciar el brot de còlera més important de finals del segle XIX a Manresa, encara que no va agafar força fins a principis d’octubre. Oficialment acabat el 23 d’aquell mateix mes, el brot va afectar un total de 390 persones, de les quals en van morir 144, la qual cosa representa una taxa de mortalitat del 37%. Els informes de l’època determinen clarament que la infecció es va iniciar per una minyona que havia contret la malaltia a Barcelona i que es trobava a Manresa de pas cap a Cardona. Així mateix, també se sap que un farmacèutic manresà que havia anat i tornat de Barcelona pels volts de l’1 de setembre, s’havia infectat de còlera a la ciutat comtal i havia mort poc després. Sembla que aquesta segona infecció va ser la que va iniciar el brot, perquè una dona gran que vivia a la zona de la capella de Sant Marc, amb cases «con pésimas habitaciones, tan faltas de luz como de ventilación», va morir al cap de poc. En tots els casos s’observa que la facilitat de desplaçament que proporcionava una ciutat industrial com Manresa també comportava l’arribada d’infeccions. Al cap de poc es va instal·lar un hospital de malalts a la fàbrica desocupada de Sant Marc, que tenia l’avantatge de no haver de passar els fèretres pel centre de la ciutat de camí al cementiri. Fora de l’hospital es bullia la roba dels infectats per evitar-ne la propagació, i a partir del 22 de setembre es van començar a repartir entre 700 i 800 racions de menjar abundant entre els pobres de solemnitat i els presos per evitar que extenguessin l’epidèmia entre els seus conciutadans.
A diferència del còlera, la verola era una malaltia que es podria considerar endèmica a la Manresa de l’època. Si bé ja existia una vacuna, les estretors econòmiques i la desinformació associada a la baixa alfabetització de la classe obrera expliquen la poca eficàcia d’aquest mètode preventiu. Els brots de 1888, 1893 i 1896 van ser especialment cruents, provocant en tots els casos 75 morts o més. No fou fins a principis del segle XX, sota l’impuls de l’alcalde Maurici Fius i Palà (Manresa, 1864 – 1920), que es va començar a revertir la situació amb campanyes extensives de vacunació.
La segona malaltia endèmica que afectava crònicament la ciutat era el tifus. A diferència de la verola, que causava brots puntuals amb alta mortalitat, aquest grup de bacteris provocaven menys quantitat de defuncions però de manera inexorable any rere any. Així, en el període de 1871 a 1890, la mitjana anual de defuncions causades pel tifus va ser de 34 morts. A més, també s’observa una major incidència dels casos de tifus a partir de 1880, moment en què la ciutat pateix una eclosió demogràfica i urbanística remarcable. Les causes de la incidència de la malaltia són ben clares: la deficient depuració de l’aigua potable, l’absència de clavegueram en molts carrers de la ciutat amb el conseqüent abocament d’aigües negres a l’abastament d’aigua, la freqüència de femers en moltes cases i la mala nutrició.
La tercera malura endèmica manresana de finals del segle XIX era la tuberculosi. També lligada a l’alta densitat de població, el bacil de Koch feia estralls entre la població jove, mal alimentada i que residia en pisos humits, gens assolellats i mal ventilats, característics de les condicions de vida de la massa obrera. Igual que el tifus, la tisi apareixia inexorablement any rere any i la seva incidència augmentava a mesura que creixia la població de la ciutat. Així, la mitjana anual de defuncions causades per tuberculosi entre 1871 i 1880 va ser de 39,5 morts, mentre que per la dècada següent, és a dir, entre 1881 i 1890, la mitjana anual va augmentar fins als 49,5 morts. La mitjana de morts anuals més elevada es va atènyer a la dècada de 1891 a 1900, moment en què es va arribar a 59,1 defuncions.
Així doncs, les condicions higièniques i sanitàries de la Manresa en què es van aprovar les Bases eren un dels seus principals problemes. Tan és així, que l’any 1900 l’Ajuntament va atorgar una beca al jove arquitecte Alexandre Soler i March (Manresa, 1874 – 1949) per tal que anés a estudiar els diversos sistemes de purificació de l’aigua a l’exposició universal de París d’aquell any. En la memòria que va redactar l’any següent, Soler situava la taxa de mortalitat a Manresa bastant per sota de la que tenia Madrid però procupantment per sobre de ciutats industrials europees com Frankfurt o Londres. Així mateix, incidia en l’elevada mortalitat adscrita al tifus, que situava la capital del Bages al mateix nivell que la taxa de mortalitat que aquella infecció provocava al continent africà. Només amb la construcció a tota la ciutat de xarxes segregades de clavegueram i d’aigua potable i amb l’aplicació efectiva de la medecina preventiva i curativa entrat el segle XX, la situació sanitària de la ciutat de les Bases no va millorar significativament.
