El règim municipal

El 26 de juny de 1890, la reina regent Maria Cristina, en nom del seu fill menor d’edat Alfons XIII, aprovava una nova llei electoral. Espanya tornava així al sufragi masculí universal, que havia estat retrògradament substituït pel sufragi censatari en la llei electoral de 18 de desembre de 1876. A efectes pràctics, la nova llei suposava que en les eleccions municipals hi podien votar «todos los españoles varones, mayores de 25 años, que se hallen en el pleno goce de sus derechos civiles y sean vecinos de un Municipio, en el que cuenten dos años al menos de residencia». Dit d’una altra manera, el cens passava a tot Espanya de 800.000 electors a més de 5 milions.

Tanmateix, i malgrat que el nombre d’electors s’ampliava considerablement, les persones susceptibles de poder-se presentar com a concejal es mantenia segons l‘article 41 de la llei municipal del 2 d’octubre de 1877, que fixava que «Serán elegibles en las poblaciones mayores de 1.000 vecinos, los electores que además de llevar cuatro años por lo menos de residencia fija en el término municipal, paguen una cuota directa de las que comprendan en la localidad los dos primeros tercios de las listas de contribuyentes por el impuesto territorial y por el de subsidio industrial y de comercio […]». A la pràctica, això volia dir que només es podien presentar a les eleccions municipals els dos primers terços dels homes que pagaven més impostos al municipi, que en el cas de les eleccions municipals de 1889 a Manresa eren 468 homes, que representaven el 2,3% dels habitants de la ciutat.

Per altra banda, i seguint allò que preveia la llei municipal de 1877, com que Manresa comptava amb entre 22.000 i 24.000 habitants l’any 1891, li tocava tenir un Ajuntament compost per un alcalde, cinc tinents d’alcalde i divuit regidors, és a dir, vint-i-quatre persones que rebien el nom genèric de concejales. A més de l’Ajuntament, també existia la Junta Municipal, formada pels consellers i per vint-i-quatre persones més anomenades vocals associats. Aquest vocals eren elegits per sorteig d’entre «todos los vecinos que hayan de contribuir por repartimiento á sufragar las cargas municipales». Així doncs, de nou veiem que només aquells ciutadans que pagaven impostos podien formar part dels quaranta-vuit homes que prenien les decisions municipals.

La funció més important de l’Ajuntament era elaborar el pressupost municipal, que havia de ser aprovat per la Junta Municipal, la qual també n’havia d’auditar els comptes. A més del pressupost, l’Ajuntament tenia sota el seu poder la policia municipal, els bombers, les directrius sanitàries, la instrucció pública (ensenyament), l’abastament d’aigua potable, el cementiri, l’escorxador, la pavimentació i manteniment de la via pública, l’enllumenat, el mercat i els consums, etc. Cal indicar que atès que el consistori municipal estava format pels majors contribuents de la ciutat, és a dir, fabricants, hisendats, comerciants, professionals liberals, etc., és obvi que en la majoria de decisions que prenia l’Ajuntament tendien a afavorir els seus interessos particulars més que no pas els de la ciutadania manresana en conjunt.

Els càrrecs de l’Ajuntament es renovaven per meitats de dos en dos anys, és a dir, que cada dos anys hi havia noves eleccions municipals que servien per renovar la meitat dels càrrecs del consistori. Per últim, i per si el sistema d’elecció de càrrecs municipals de finals del segle XIX encara no ens semblava prou injust amb la mentalitat actual, cal dir que l’Alcalde de Manresa, atès que la ciutat era cap de partit judicial, podia ser nombrat directament pel rei d’entre tots els consellers elegits. És important indicar que comptar almenys amb l’aquiescència del governador de Barcelona, que actuava en nom del rei, era un fet necessari alhora d’escollir l’alcalde de la ciutat.

Així doncs, les eleccions municipals del diumenge 10 de maig de 1891 va ser les primeres que es van fer per elegir la corporació municipal amb la nova llei electoral de 1890. Manresa comptava amb 5 col·legis electorals, que van obrir al públic a les 08:00 i van tancar a les 16:00, i en què s’havien d’escollir 16 consellers. El percentatge de participació va ser del 45,95% del cens. Malgrat que avui dia ens pugui semblar una participació molt baixa, val a dir que va ser la més alta del període 1891-1899, en què de mitjana va ser del 31,57%, assolint-se només l’11,13% l’any 1895. Després de les eleccions del dia 10 de maig, l’1 de juliol de 1891 es va constituir el nou Ajuntament, que cal tenir present que substituïa el que s’havia creat interinament el 26 de juliol de 1890 per Reial Ordre. A principis d’estiu d’aquell any, els obrers de Manresa es van declarar en vaga, i una de les conseqüències del malestar social va ser la substitució del consistori encapçalat pel liberal Joaquim Solà i Solernou per un altre amb el conservador Pere Arderiu i Brugués al capdavant. Així, la constitució oficial del nou Ajuntament de l’1 de juliol de 1891, tenia els següents càrrecs:

•  Alcalde: Pere Arderiu i Brugués.
•  Tinents d’alcalde: Joaquim Soler i Arola, Fruitós Sanmartí i Xipell, Josep Coll i Barrera, Llogari Torrens i Serra i Josep Bosch i Carreras.
•  Regidors: Josep Bros i Ristol, Bartomeu Bartumeu i Antúnez, Ignasi Oms i Cornet, Antoni Sala i Font, Salvador Balaguer i Enrich, Josep Verdagué i Solé, Antoni Farreras i Cantarell, Pere Carol i Martí, Josep Firmat i Cano, Àngel Ferrer i Graner, Onofre Serra i Orriols, Antoni Horta i Camps, Lluís Riera i Gomis, Isidre Rovira i Playà, Ignasi Solà i Camprubí, Hemenegild Pons i Puig, Manuel Masnou i Esteve i Maurici Casasayas i Brucart.

Aquest va ser el consistori que el dia 23 de març de 1892, en sessió ordinària presidida per l’alcalde accidental Josep Coll i Barrera, va aprovar per unanimitat la cessió del saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa per tal que els dies 25, 26 i 27 de març s’hi pogués celebrar primera assemblea de la Unió Catalanista. Cal destacar que la perseverança vers l’Ajuntament del vicepresident i del secretari de la Lliga Regionalista de Manresa Oleguer Miró i Borràs (Manresa, 1849 – 1926) i Lluís Espinalt i Padró (Manresa, 1871 – 1895) van ser claus perquè l’assemblea es pogués dur a terme a la ciutat. També cal destacar que l’alcalde accidental, el liberal conservador Josep Coll i Barrera, així com el regidor liberal fusionista Pere Carol i Martí, eren socis de la Lliga Regional de Manresa. Aquesta afiliació catalanista dels dos càrrecs del consistori municipal també deurien ser d’ajuda en la cessió de la Sala de sessions de l’Ajuntament de Manresa. A continuació es mostren les cinc pàgines de la sessió de 23 de març de 1892, conservades a l’Arxiu Comarcal del Bages, on s’explica a bastament la deliberació de la cessió de la sala, que s’ha ressaltat de color groc.