L’activitat agrària i la irrupció de la fil·loxera
A l’últim terç del segle XIX, Manresa era una ciutat eminentment industrial. L’any 1889, el 53,3% de la població activa es dedicava al sector secundari. Tanmateix, l’agricultura, i especialment la vinya, també tenia un pes molt important en l’economia de la ciutat, ja que el 1889 el 28,6% de la població activa treballava al camp. A més de les Bases, 1892 també va ser l’any de la irrupció definitiva de la plaga de la fil·loxera al sector vitivinícola del Bages, un daltabaix que a la llarga va suposar l’abandonament progressiu d’aquest conreu ancestral a causa del poc rendiment econòmic. La presència important de la vinya al Bages no es recuperaria fins gairebé 100 anys més tard, coincidint amb la demanda de vins de qualitat i amb l’aplicació de modernes tècniques de conreu. Feliçment, es pot dir que avui dia la Denominació d’Origen Pla de Bages ha afavorit que aquesta comarca torni a ser, cada cop més, terra de vinyes.
Encara que avui en dia ens pugui sorprendre fent un cop d’ull als conreus manresans, l’activitat agrícola de la ciutat durant l’últim terç del segle XIX va estar completament lligada a la viticultura. És ben conegut l’efecte de “febre de l’or” que va provocar a Catalunya la presència de la fil·loxera en les vinyes franceses des de 1868. El buit en l’oferta de vins francesos va ser aprofitada pels productors catalans, que van augmentar la producció i la plantació de nova vinya, que va durar fins ben entrada la dècada de 1880. A més, cal tenir en compte que més enllà dels pagesos, que s’encarregaven de recollir el raïm i elaborar el vi, també existia una potent indústria vitivinícola que també implicava comerciants vitícoles que s’encarregaven de l’exportació. Així, el Bages va esdevenir la zona de la província de Barcelona amb més producció de vi, per sobre de zones com el Penedès. Traduït en dades, l’any 1890 el 21,5% de tot el vi produït a la província de Barcelona era bagenc, i de tota la superfície de la província plantada amb vinya, el 21% era a la nostra comarca. En xifres absolutes, 27.714 hectàrees del Bages eren de vinya i la producció anual arribava als 462 milions de litres de vi.
Pel que fa al terme municipal de Manresa, el pes de la vinya també era indiscutible. L’any 1878, el 68,5% de les terres dedicades al conreu eren de vinya, seguides del 24,4% de terres conreades dedicades a la producció d’hortalisses i llegums a la zona irrigada per l’aigua de la Séquia. Només només un 3,3% de terres es dedicaven a la producció de cereals i un 3,25% a l’olivera. Pel que fa als preus del vi, els millors anys van ser de 1879 a 1883, quan la càrrega, equivalent a uns 121 litres, es va arribar a pagar a 40 pessetes.
La fil·loxera va entrar a Catalunya per l’Empordà l’any 1878. Aquest insecte americà atacava les arrels de la vinya i la matava lentament, la qual cosa explica que la seva extensió territorial fos lenta però inexorable. Al terme de Manresa hi ha notícies de vinyes fil·loxerades l’estiu de 1890, però cal dir que fins l’any 1892 no va esdevenir una amenaça seriosa. L’any 1895, aquesta plaga ja havia convertit les vinyes manresanes «en tristos ermots». La fil·loxera va penetrar al Bages pel nord-oest i va avançar en sentit sud-est, i els productors de vi catalans sabien que tard o d’hora s’haurien d’enfrontar a l’insecte. Tanmateix, jugaven amb l’avantatge de conèixer la solució eficaç per acabar amb la plaga, cosa que no havia passat a França, on la solució va trigar a ser descoberta. Com que l’insecte atacava les arrels, calia plantar peus de vinya americana i aleshores empeltar la tija i les fulles amb vinya autòctona. D’aquesta manera, les arrels de la vinya americana eren resistents a la fil·loxera. També és ben conegut que el rendiment de les noves vinyes era molt superior a les d’abans de la irrupció de la plaga, també per la millora de les tècniques de cultiu. Tanmateix, a principis de segle XX es va entrar en una crisi vitivinícola persistent sobretot per la sobreproducció a nivell europeu. El francesos, tal com els catalans, tornaven a produir vi, i la febre que s’havia produït vers 1870-1880 ara s’esvaïa. Per tenir èxit en un ambient de ferotge competència, la solució passava per produir més i millor vi. Aquest fet explica l’associacionisme agrari de principis de segle XX, moment en què apareixen publicacions vitivinícoles específiques i associacions com els Gremis d’Agricultors, els Sindicats Agrícoles i les Cooperatives Agrícoles a tot el Bages. De totes maneres, moltes zones de vinya que s’havien plantat abans de la fil·loxera ja no eren rendibles. A més, i malgrat els intents d’associacionisme i tecnificació, les crisis de sobreproducció es van anar succeint, la qual cosa explica que l’extensió dedicada a la vinya s’anés reduint inexorablement.
Per últim, també cal destacar un dels efectes socials més importants de la irrupció de la fil·loxera: la rescissió dels contractes de rabassa morta que molts propietaris de terra tenien amb els parcers. Aquest tipus de contracte establia que el parcer podia conrear la vinya durant cinquanta anys o fins que el cep es morís. Així doncs, l’arribada de la fil·loxera i la conseqüent mort de les vinyes va suposar la rescissió de molts contractes de rabassa morta, i encara que sigui difícil de determinar, sembla que aquest fet va contribuir significativament a l’emigració de població pagesa a Manresa, on la indústria tèxtil era una bona sortida laboral.
