Quan Manresa era la quarta ciutat de Catalunya

L’any 1863, a Espanya es va establir que el cens general de població s’havia de fer cada deu anys enlloc de cada cinc com legalment estava estipulat fins aleshores. Així doncs, després del cens de 1860, el següent s’hauria hagut de fer l’any 1870. Tanmateix, per causa de la inestabilitat política del moment, no es féu fins l’any 1877. A partir d’aleshores, sí que es va complir la legalitat establerta i es feren censos generals de població els anys 1887 i 1897. No obstant, l’any 1880 s’havia promulgat una llei que estipulava que a partir de l’any 1900 en endavant el cens es faria en els anys acabats amb zero. Així doncs, per fer-nos una idea de quants habitants tenia la Manresa el 1892, l’any de celebració de les Bases, afortunadament disposem de les dades del cens general de població de 1887, 1897 i 1900. Cal indicar que el valor que agafarem serà el de població de fet, és a dir, els número de residents presents i residents transeünts que en el moment censal es trobaven al municipi. Cal pensar que en poblacions industrials de l’època com Sabadell, Reus o Manresa, el número d’habitants transeünts era força elevat i depenia directament de la demanda de mà d’obra de les fàbriques tèxtils.

Segons el cens general de població d’Espanya de l’any 1887, Manresa tenia 22.685 habitants de fet, la qual cosa la situava com la cinquena ciutat més poblada de Catalunya, només superada per Barcelona, Tarragona, Reus i Tortosa, i com la segona ciutat de la província de Barcelona. Deu anys després, Manresa comptava amb 25.121 habitants de fet i superava Tortosa en nombre d’habitants, col·locant-se així com la quarta localitat en nombre d’habitants del país i mantenint-se com la segona de la província de Barcelona. Per últim, l’any 1900, Manresa havia perdut població i tenia 23.252 habitants de fet. Queia al sisè lloc del rànquing de localitats més poblades i deixava de ser, en favor de Sabadell, la segona ciutat de la província de Barcelona per només quaranta-dos habitants. Tanmateix, cal notar que juntament amb Reus, Manresa era al tombant del segle XIX una ciutat que superava àmpliament en nombre d’habitants capitals de província com Girona o Lleida i estava frec a frec amb Tarragona.

Però més enllà de les xifres absolutes de població, és interessant conèixer aspectes concrets que ens puguin donar una idea de la composició demogràfica de la Manresa de 1892. En primer lloc, podem dir que a la ciutat hi havia més dones que homes (89 homes per cada 100 dones) i especialment entre el segment de població comprès entre els 11 i els 50 anys, la qual cosa s’explica per la presència del treball femení en les fàbriques cotoneres. També sabem que l’increment de població no era causat pel creixement vegetatiu, és a dir, per un major nombre de naixements respecte les defuncions, sinó que respon a una emigració dels habitants de les zones rurals vers les zones industrialitzades. La natalitat arribava gairebé al 30% (l’any 2015, la taxa bruta de natalitat a Catalunya va ser del 9,5%), però tot i així, era freqüent que la taxa de mortalitat fos superior, de manera que hi havia un creixement vegetatiu negatiu. Cal destacar que la taxa de mortalitat afectava especialment els nens de menys de cinc anys, i sovint la meitat de les morts totals a la ciutat es produïen en aquesta franja d’edat. De fet, les nefastes condicions higièniques de l’època s’acarnissaven especialment amb la canalla: la taxa de supervivència als vint anys era d’aproximadament el 50%. Això vol dir que només la meitat de deu nadons nascuts en aquella època arribaven a fer vint anys. Però a pesar d’aquestes condicions, una ciutat industrial com Manresa atreia població que provenia de les zones rurals i que buscava feina a les fàbriques, a la construcció o a la pagesia de regadiu del voltant de la ciutat. Provenien sobretot d’altres zones del Bages o de l’Anoia, però també de la Segarra, de l’Alt Urgell, dels Pallars i fins i tot de la Franja. L’existència del ferrocarril que unia Barcelona amb Lleida a través de l’alta Anoia i la Segarra des de 1860 també explica la facilitat amb què la ciutat atreia població forana. Així mateix, també cal dir que hi havia una relació molt clara entre la demanda de mà d’obra de la indústria cotonera i els habitants transitoris de la ciutat. Quan les fàbriques reduïen la producció, tots aquests habitants transeünts emigraven a indrets més favorables per trobar ocupació.